divendres, 18 d’octubre del 2013

Vida d'Esteve Albert (I)


Esteve Albert Corp va ser poeta, dramaturg, folklorista, historiador i activista de la cultura popular.
 

La biografia d’Esteve Albert (Dosrius, 1914, Andorra la Vella, 1995) mostra un gran amor a Catalunya. La seva “insuportable manera de viure” començà amb la II República.

Monument dedicat a Esteve Albert al seu poble de Dosrius.




Tenia divuit anys i havia estat seminarista i membre de la catalanista Palestra de J.M. Batista i Roca. Des de Mataró esperà l’arribada de Francesc Macià i connectà amb la CNT i amb l’independentisme català. 

Amb motiu dels Fets d’Octubre de 1934 Albert milità a Nosaltres Sols! i es desplaçà a Barcelona a fer costat a Lluís Companys. Quan el 1936 va esclatar la guerra ingressà a Estat Català i intervingué en un complot que volgué acabar amb el desgavell anarquista. El 1939, sent comissari de policia, salvà centenars de persones i impedí incendis d’edificis religiosos.

Amb la victòria franquista fou primer carn de presó i després protagonista d’una llarga odissea clandestina. Formà part de xarxes d’informació de la resistència francesa i féu d’enllaç al més alt nivell entre la Generalitat a l‘exili i la militància de l’interior. 
El 1947 contribuí a crear el Front Nacional de Catalunya. El 1955, ofegat per la Dictadura i una mica decebut, es traslladà a viure a Andorra. El seu esperit viatger llavors recorreria a fons tota la serralada pirinenca de punta a punta i per ambdós costats dotant-lo d’un colossal bagatge poètic, teatral, historiogràfic, etnogràfic...



El seu món ambulant eren els milers d’amics i col·laboradors que tenia en els seus espectacles teatrals-musicals-poètics i en el seu itinerari tant podia dormir en un castell com en una cabana de pastors i tant fer un àpat excel·lent com estar tres dies només rossegant pomes. Veient com l’harmonia de les persones i les coses en començava a patir els efectes, Albert es revoltà contra l’onada de capitalisme salvatge i consumista que ens començava a arrossegar cap a la cobdícia i el malbaratament de les energies lluitant pels nostres senyals d’identitat: la geografia, l’arquitectura popular, el ruralisme, la llengua, les tradicions... allò que ell en deia “els vells sabers ancestrals”.


 En acabar la guerra, Esteve Albert tenia vint-i-cinc anys. D’ençà de l’any 1931, militava a Mataró, a l’organització paramilitar de “Nosaltres Sols!”, el líder de la qual era Daniel Cardona i Civit. Durant els tres anys de guerra, la seva activitat girarà a l’entorn d’aquest grup i del d’Estat Català. Amb el mataroní Joan Lairet, estructura la Secretaria d'Estat Català, quan aquesta organització s'instal·là, el juliol del 1936, a la sala de ball de l'Oro del Rhin, situada al número 601 de la Gran Via de les Corts Catalanes, que esdevé el quarter general de les milícies d'Estat Català.

OBRA
Encara perdura l’obra d’aquest home tenaç i capaç d’il·lusionar. Ell donà suport al Festival Casals de Prada (1950) i col·laborà en l’inici de la Flama del Canigó (1955); estudià i reviscolà la història i la cultura pirinenco-occitana (prehistòria, catarisme...); creà i dinamitzà quasi cinquanta escenificacions sobre fets de la nostra història com “Pessebre Vivent d’Engordany”, “Retaule de Sant Armengol” (La Seu d’Urgell)... i en terres empordaneses “Bernat de Santa Eugènia, senyor de Pals i lloctinent de Jaume el Rei” (Pals), “Bandera de Catalunya” (Bellcaire), “Sibil·la de Fortià” (Castelló), “Història dels Reis d’Orient” (Cadaqués), “Medea” (Palamós) i “El desembarcament dels grecs a Empúries” i “Les roques i el mar, el blau” (Empúries).


Bandera de Catalunya-La fi del comtat d’Empúries”, representada cada Setmana Santa des de 1979 en un escenari majestuós, és un espectacle medieval que evoca l’expansió catalano-aragonesa per la Mediterrània a través de les disputes entre el castell-palau de Bellcaire -Comtat d’Empúries- i el castell de Montgrí -Corona d’Aragó- (consulteu la revista bellcairenca “El castell” -1996- i el llibre “La fi del Comtat d’Empúries” -1998- coordinat per Abel Font sobre textos originals d’Esteve Albert). Em comenta Joan Font, un dels màxims impulsors de l’escenificació des de sempre i actual alcalde de Bellcaire: “Un dia d’inici de 1979 vaig conèixer Esteve Albert: tot un personatge que vestia sempre amb americana de vellut i una bufanda penjada al coll”.


La seva relació amb l’Escala ve de lluny. Ben entrada la dècada dels 50 va organitzar, amb els músics escalencs Lluís Albert Rivas i Joan Lassús Colomeda, una activitat musical a Sant Pere de Rodes intentant recuperar l’interès arqueològic i cultural del monestir abandonat pel franquisme. El 1959, en ocasió de l’homenatge que l’Escala tributà a Caterina Albert ‘Víctor Català’ pel seu 90è aniversari, es representà a la sala de Rafel Sureda en funcions de tarda i nit una adaptació d’Esteve Albert de Solitud a càrrec de la Companyia de Lluís Orduna i amb Maria Rosa Bertran com a Mila. El 1978 portaria a Pals, en el marc de l’escenificació de la seva obra “Bernat de Santa Eugènia”, l’escalenca Coral Empòrium dirigida per Roser Sureda i amb Lluís Albert al piano. “Amb ell va desaparèixer l’últim Quixot del nostre país”, m’assegura el mestre Lluís Albert.


Aquesta informació està extreta dels llibres: Xavier Garcia, "Un home de cultura pirinenca".

Hilari Raguer i Suñer: En vigílies del Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952, l’Esteve Albert va demanar permís a les autoritats  competents per representar durant tota aquella semana, traduïda al castellà, l’obre  de teatre religiós de Paul Claudel l’annonce faite à Marie,com un més dels autes sacramentals que aquells dies es podrien veure. Perque Claudel, durant la guerra civi, havia fet repetidament propaganda de Franco i del màrtirs, i per això havia estat designat mantenidor del Jocs Florals del Congrés. Una mica més tard, l’Esteve va demanar permís per representar un sol dia l’obra en català. També li ho van concedir, encara que amb menys entusiasme.

Vaig acudir a l’estrena. La gran platea del teatre Comèdia era plena, i acabada la representació  vaig felicitar l’Esteve Albert per l’èxit. “Èxit?”, em va respondre, fingint cara de sorpresa,”Si ha estat un fracàs total! No veus que la sala és buida?” Jo me’l mirava estranyat. Va replicar: “La representació en català ha estat un fracàs tan gros, que ja no podrem  fer les representacions en castellà!”.

Informació extreta del llibre "La Memòria de l'Esteve Albert". 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada